al contingut a la navegació Informació de contacte

Història i cultura

Malgrat que encara no s’han fet recerques amb exhaustivitat, els estudis i publicacions sobre  la història a les valls de Cardós apunten que durant la prehistòria  aquestes valls  foren poblades per tribus dedicades a l'activitat pastoral (cabres i ovelles) i que eren autosuficients. En el despoblat de St Martí del Pui, al terme d'Ainet de Cardós, s'indica de la presència d'un nivell d'habitació neolític.

Hipòtesis en el camp de l’etnologia i la toponímia teoritzen sobre la presència d’unes comunitats iberobasques que habitaven els Pirineus. El nom d’alguns llocs semblen ser els elements en els que es sustenta aquesta idea, com per exemple: Lladorre, Tavascan, Certascan, Esterri, Arrós, Borito, Surri, Noarre... 

De l’època romana, es va trobar una moneda al poble de Lladrós, aquesta troballa se sumen altres a les veïnes valls de l'Alt Pallars, que confirmen la circulació numeraria per aquestes terres durant l’epoca imperial romana. Sembla ser que va estar poc exposada a la influència colonitzadora de Roma, tractant-se més d'un lloc de pas i que el domini, si hi va ser, va ser més aviat superficial limitant-se a la presència militar amb alguns destacaments pel control d'algunes vies de pas.  Amb la caiguda de l'imperi romà, l'ocupació visigòtica va ser testimonial, poc influent. La invasió islàmica si que tingué més afectacions directes per les valls pallareses, no pas per un domini efectiu i fort del territori sinó més aviat perquè convertí les valls del Pirineu en territori refugi acollint la població hispanogoda i les comunitats cristianes que emigraren dels territoris ocupats. No obstant d'alguna manera si que hi hagué cert grau de submissió als àrabs pagant tributs i patint algunes ràtzies. 

Dins el context de creació de la Marca Hispànica, un territori que servís d’escut davant de possibles invasions musulmanes,  iniciat pels francs, tingué lloc a l’any 800, la conquesta del Pallars, com a una iniciativa privada dels comtes de Tolosa. A partir del 875 es constituí com a comtat independent de Pallars-Ribagorça, el 920 es produeix la divisió, conformant-se el comtat de Pallars i el de Ribagorça. Un segle més tard, el 1094, es produeix la divisió entre Pallars Sobirà i Jussà. Les valls de Cardós, juntament amb les valls d’Àneu i el Pla de Corts s’inscriuen dins el comtat Sobirà. A banda del poder dels senyors feudals, els homes i dones de les valls del Pallars gaudien de certa autonomia, amb especial menció d'Àneu, Cardós i Vallfarrera, que contaven amb una estructura de poder polític i judicial propi composta pel Bon Consell de la Vall i els Braços de Cort. El comtat de Pallars cau al 1487 i el 1491 s'integrarà com a Marquesat en mans dels Ducs de Cardona. En època del marquesat, Cardós serà un dels seus quarters (subdivisió administrativa) i se li continuarà reconeixent els privilegis, franquícies i els òrgans de poder polític, judicial i administratius propis. La Vall de Cardós mantenia relacions transfrontereres amb les veïnes valls de la vessant nord al Coserans (Regne de França) tal i com demostra l'adhesió a les patzeries al 1657, acords que regulaven el trànsit, els drets de pastura i el manteniment de la pau entre banda i banda de Pirineu. Pel que fa a l'economia en el S.XVIII no experimenta molts canvis i continua essent de base agrària i ramadera.

A la primera meitat del S.XIX s'experimenta un augment de la població  que s'explica per l'expansió de conreus i el creixement de pastures i caps de bestiar, especialitzant-se en el bestiar depeu rodó, (matxos i rucs) per a vendre a les fires. Diverses bordes són datades d'aquesta època, també és un període de relacions comercials amb Occitània. El 1860 s'assoleix el màxim històric demogràfic de més de 2.200 habitants. Després d'aquest pic comença la decaiguda de la població. La  crisi de l'agricultura de subsistència, les males collites i la decadència de les fargues de la veïna Vallferrera, iniciarà un procés migratori que culminarà amb l'emigració cap a grans ciutats. 

Ja ben entrats al S.XX esclata la guerra civil (1936-1939) i el front del Pallars passà ben bé per la Vall de Cardós, quedant aquesta en el bàndol republicà i la veïna Vall d'Àneu en bàndol nacional. Búnquers i trinxeres són testimonis d'aquests fets, com es poden trobar al Cuco o seguint la serra fins a Campirme. Una de les conseqüències fou una nova davallada de població. Acabada la guerra els ports de Tavascan i Guiló es convertiren en lloc de pas pels que s'exiliaren cap a França, recorregut que s'invertí durant la 2a Guerra Mundial en que els ports foren travessats pels que s'escaparen del nazisme.  

Durant el franquisme continuà l'economia ramadera. No obstant una nova transformació es generaria a la vall a partir del 1960 amb l'inici de les obres hidroelèctriques en mans de COPISA, que resultaran amb el complex hidroelèctric de Tavascan. A la vegada tindrà forces conseqüències a nivell social, arribada de nova població procedent del sud d'Espanya i de la modernitat, tot i que un cop acabades les obres tornà a caure la població de la vall. A partir del 1974 es pateix el despoblament més continu i greu de les valls de Cardós i del Pallars Sobirà.

A finals del S.XX, la irrupció del turisme al Pallars impulsa el sorgiment d'iniciatives econòmiques vinculades a aquest sector. 

Actualment les valls de Cardós són l'expressió d'aquestes diverses transformacions i evolucions que s'han generat en aquest territori que han anat influenciant la manera de viure dels seus habitants. 

Document Actions