al contingut a la navegació Informació de contacte

Coneix el territori

L'entorn

Des del Forat de Cardós als cims de Campirme, Montroig, Sotllo i Baborte, delimitada per les carenes muntanyoses tant sols trencades per ports i collades que des d'antic han permès el pas cap a les contrades veïnes es troben les valls de Cardós. La vall de Tavascan, de Lladorre, de Boldís o de St. Miquel, d'Esterri de Cardós i el Vallat d'Estaon conflueixen en una vall central, la del Noguera de Cardós com a eix vertebral orientat de nord a sud.

És un territori profundament marcat pels elements distintius de l'alta muntanya pirinenca. Partint d'un fons de vall, mosaic de prats i boscos de ribera, serpentejat per rius enèrgics i a la vegada custodiat per petits pobles que són en si mateixos expressió de les cultura pallaresa i pirinenca del lloc, les valls s'eleven pels seus laterals i capçaleres resseguint barrancs i rierols per boscos, pastures, estanys fins arribar a les crestes, en que trobem alguns pics que raspen els 3.000m.

Del trident que forma el Pallars Sobirà amb tres grans ramals en la part més septentrional que s'unifiquen a la zona de Llavorsí, les Valls de Cardós en són la branca del centre, delimitant al nord amb les comunes de Couflens, Ustou, Aulus-les-Bains i Auzat de la regió occitana de l'Arièja (Estat francès), i pels altres cantons amb les veïnes valls pallareses de Vallfarrera a l'est, les Valls d'Àneu a l'oest i el terme de Tírvia al sud. 

Uns sostres coronats per estanys i cims

Les capçaleres en el seu conjunt conformen una important concentració lacustre. Estanys d'origen glacial, de diverses magnituds, tonalitats i formes, al peu dels cims més alts de la zona.

  • A la Vall de Lladorre, els estanys dels Romedos, E. Naorte, E. Senó i més, entre  els quals destaca l'Estany de Certascan, el més gran de Catalunya, acompanyat pel pic del mateix nom de 2.853m. A l'est, colindant amb Vallfarrera, des de la vall de Broate es troben el pic de Sotllo (3.072m) i des de la vall de Sellente el pic de Baborte (2.934m). 
  • A la Vall de Tavascan, els estanys de més anomenada són l'E. Blanc, els Estanys Blaus, l'E. de Flamisella, l'E. del Port i el de Mariola, els Estanys de la Gallina, l'E. de Mascarida i el singular E. del Diable. Els pics més emblemàtics de la zona són el Mont-roig (2.864m), el Ventolau (2.851m) i colindant amb les valls d'Àneu i d'Estaon el Campirme (2.632m). 
  • A la capçalera de la Vall d'Estaon els estanys de Soliguera i E. del Campirme, al peu del cim d'aquest nom. 

Muntanyes viscudes

Cabanes, bordes, murs de pedra seca, restes de pletes, d'orris i llobateres, són mostra de que la relació de les comunitats humanes que habiten la vall amb el seu entorn ve d'antic. Recursos que ofereixen les muntanyes, molts d'ells de gestió comunal com pastures, boscos, i aigües han estat utilitzats i modelats pel seu aprofitament quotidià, per unes societats agrícoles i silvopastorals conformant un paisatge mosaic que combina cultura i natura.

Les activitats socioeconòmiques i la manera de fer-les s'han anat transformant, així les velles pràctiques donen pas a unes de noves. No obstant, són força les muntanyes que encara acullen ramats de vaques, ovelles o eqües que hi pasturen. Indrets que abans i ara s'han fet seus els pobles i la gent que hi viu com demostren les restes d'antigues pletes i bordes, l'ús ramader que se'n continua fent, camins que avui s'hi fa senderisme, i multitud d'històries i llegendes vinculades a aquests llocs. 

  • Les muntanyes de Boldís i Mont-roig són les escollides per a acollir les dues agrupacions de ramats d'ovelles guardats per pastors durant els mesos d'estiu.
  • Alguns indrets estan estretament vinculats als relats llegendaris com el Pla de Nequa del qual s'explica que s'hi feien aplecs de bruixes o el Puitavaca i la Roca del Ferral, refugis d'encantades.
  • Força conjunts de bordes són testimonis d'una època de major aprofitament agrícola i pastoral de la muntanya com les de Llosaus, Noarre, Graus, Quanca, Nibrós, Perafita, Cardedo, Ison, Tormedo, Folguero, etc... 
  • Restes d'antigues pletes, orris i cortals són presents en muntanyes, planells i valls amb activitat ramadera com les de Boavi i Ison, Sellente, els Plaus de Boldís, Borente, Tudela, Nequa, Pleta del Prat, Vall d'Estaon, Causes, Pleta Palomera, Guerosos, el Fangassal, els Cortals de Lladrós i Lleret, etc.. 
  • Boscos rics en biodiversitat, refugi de fauna com el gall fer i font de recursos forestals com el bosc de Cassibrós, de lo Cuco, d'Estavello, de Borente, la Mata d'Esterri, la Mata d'Arrós, Selves de Lladorre, Selva d'Anàs, Selves de Noarre, etc..

Seguint el curs dels rius

Rierols i rius descendeixen serpentejant enèrgics cap al fons de vall. Articulant un conjunt de valls laterals, algunes més verticals d'altres més pronunciades, que s'ajunten en una ben solcada vall central. A banda i banda dels rius s'escampen els 18 pobles amb els seus respectius prats de dall, culties i partides de trossos, un entramat de camins, ponts, pistes i carreteres que els comuniquen entre si.

Els assentaments de les comunitats humanes al territori han generat i continuen generant una serie d'elements que podem trobar als mateixos pobles i als seus voltants, cases pairals, corts i eres, cóms, safareigs, ponts medievals, capaiguals i secles, esglèsies romàniques i barroques, ermites i oratoris... 

Tant pels pobles amb caràcter pirinenc amb les seues esglèsies altives, carrerons entre pallers i cases, com pel costat dels rius en un entorn fresc de boscos de ribera i prats de dall, hi ha diversos racons amb encant i elements interessants.

  • La ruta dels ponts romànics ressegueix bona part del Noguera de Cardós, passant per aquests arcs medievals sobre els rius i descobrint aquests paratges. 
  • En representació de l'art i arquitectura romànica religiosa trobem les esglèsies de Santa Maria de Ginestarre, Sant Pau d'Esterri de C., Santa Maria de Ribera i l'ermita de Santa Eulàlia de Serra. 
  • En l'art religiós destaca la presència del barroc popular en moltes de les esglèsies de la vall. D'entre les quals les més significatives són St. Julià d'Arrós de Cardós, St. Fruitós de Boldís Sobirà, St. Cristòfol de Boldís Jussà, St. Bartomeu de Tavascan i Sta. Coloma de Surri. 
  • Des de les serradores, moles, capaiguals fins al més present complex hidroelèctric, hi ha una serie d'equipaments i infraestructures destinades a l'aprofitament hidràulic que mos podem trobar seguint el curs dels rius. 
  • Miradors elevats des dels que contemplar les vistes com el del Bosc de Boldís, el Mirador de la Roca, i el de Bonestarre. 
  • Els camins entre els pobles de les valls de Cardós que permeten descobrir cada racó i particularitat de tots ells. 

Valors naturals

Tots aquests paisatges són refugi de biodiversitat de fauna i flora.

  • Les zones més altes de tarteres amb vegetació de roca i prats alpins són l'hàbitat d'isards, de marmotes, de l'àguila daurada i del voltor comú.
  • Del pi negre cap avall, el primer que es troba en cotes més altes comencen els boscos subalpins, amb avetoses a les obagues i sotabosc de neret i nabiu. També en són comuns els bedollars. El Gall Fer, espècie protegida degut a ser una població molt reduïda i l'Ós brú, "la óssa" com s'hi fa referència en la parla local, són unes de les espècies més característiques de l'Alt Pirineu. En aquest estatge ja s'hi poden trobar  cèrvids com el cabirol, i el cèrvol. 
  • En ambients aquàtics, molleres i estanys ens hi podem trobar amfibis autòctons com el Tritó Pirinenc, alguns d'aquests espais s'estan fent actuacions de restauració en el si del projecte LymnoPirineus. A la Noguera de Cardós i els seus afluents és el país de la truita de riu. 
  • En les parts solanes de mitja muntanya hi ha vegetació de alzinars, rouredes i matollars com "l'escoba" i la ginesta. Hi ha aus com la perdiu txerra, cèrvids, i altres petits mamífers com llebres, mustèlids o rosegadors. 
  • Al fons de vall es combinen prats de dall amb boscos de ribera. Porcs senglars, taupes, el bernat pescaire, la guineu, la garsa són alguns de la gran varietat d'espècies de fauna salvatge que hi viuen.  

Molts d'aquests paratges estan inclosos en el Parc Natural de l'Alt Pirineu, que representa el 72% de la superfície de les valls de Cardós. 

Història i cultura

Malgrat que encara no s’han fet recerques amb exhaustivitat, els estudis i publicacions sobre  la història a les valls de Cardós apunten que durant la prehistòria  aquestes valls  foren poblades per tribus dedicades a l'activitat pastoral (cabres i ovelles) i que eren autosuficients. En el despoblat de St Martí del Pui, al terme d'Ainet de Cardós, s'indica de la presència d'un nivell d'habitació neolític.

Hipòtesis en el camp de l’etnologia i la toponímia teoritzen sobre la presència d’unes comunitats iberobasques que habitaven els Pirineus. El nom d’alguns llocs semblen ser els elements en els que es sustenta aquesta idea, com per exemple: Lladorre, Tavascan, Certascan, Esterri, Arrós, Borito, Surri, Noarre... 

De l’època romana, es va trobar una moneda al poble de Lladrós, aquesta troballa se sumen altres a les veïnes valls de l'Alt Pallars, que confirmen la circulació numeraria per aquestes terres durant l’epoca imperial romana. Sembla ser que va estar poc exposada a la influència colonitzadora de Roma, tractant-se més d'un lloc de pas i que el domini, si hi va ser, va ser més aviat superficial limitant-se a la presència militar amb alguns destacaments pel control d'algunes vies de pas.  Amb la caiguda de l'imperi romà, l'ocupació visigòtica va ser testimonial, poc influent. La invasió islàmica si que tingué més afectacions directes per les valls pallareses, no pas per un domini efectiu i fort del territori sinó més aviat perquè convertí les valls del Pirineu en territori refugi acollint la població hispanogoda i les comunitats cristianes que emigraren dels territoris ocupats. No obstant d'alguna manera si que hi hagué cert grau de submissió als àrabs pagant tributs i patint algunes ràtzies. 

Dins el context de creació de la Marca Hispànica, un territori que servís d’escut davant de possibles invasions musulmanes,  iniciat pels francs, tingué lloc a l’any 800, la conquesta del Pallars, com a una iniciativa privada dels comtes de Tolosa. A partir del 875 es constituí com a comtat independent de Pallars-Ribagorça, el 920 es produeix la divisió, conformant-se el comtat de Pallars i el de Ribagorça. Un segle més tard, el 1094, es produeix la divisió entre Pallars Sobirà i Jussà. Les valls de Cardós, juntament amb les valls d’Àneu i el Pla de Corts s’inscriuen dins el comtat Sobirà. A banda del poder dels senyors feudals, els homes i dones de les valls del Pallars gaudien de certa autonomia, amb especial menció d'Àneu, Cardós i Vallfarrera, que contaven amb una estructura de poder polític i judicial propi composta pel Bon Consell de la Vall i els Braços de Cort. El comtat de Pallars cau al 1487 i el 1491 s'integrarà com a Marquesat en mans dels Ducs de Cardona. En època del marquesat, Cardós serà un dels seus quarters (subdivisió administrativa) i se li continuarà reconeixent els privilegis, franquícies i els òrgans de poder polític, judicial i administratius propis. La Vall de Cardós mantenia relacions transfrontereres amb les veïnes valls de la vessant nord al Coserans (Regne de França) tal i com demostra l'adhesió a les patzeries al 1657, acords que regulaven el trànsit, els drets de pastura i el manteniment de la pau entre banda i banda de Pirineu. Pel que fa a l'economia en el S.XVIII no experimenta molts canvis i continua essent de base agrària i ramadera.

A la primera meitat del S.XIX s'experimenta un augment de la població  que s'explica per l'expansió de conreus i el creixement de pastures i caps de bestiar, especialitzant-se en el bestiar depeu rodó, (matxos i rucs) per a vendre a les fires. Diverses bordes són datades d'aquesta època, també és un període de relacions comercials amb Occitània. El 1860 s'assoleix el màxim històric demogràfic de més de 2.200 habitants. Després d'aquest pic comença la decaiguda de la població. La  crisi de l'agricultura de subsistència, les males collites i la decadència de les fargues de la veïna Vallferrera, iniciarà un procés migratori que culminarà amb l'emigració cap a grans ciutats. 

Ja ben entrats al S.XX esclata la guerra civil (1936-1939) i el front del Pallars passà ben bé per la Vall de Cardós, quedant aquesta en el bàndol republicà i la veïna Vall d'Àneu en bàndol nacional. Búnquers i trinxeres són testimonis d'aquests fets, com es poden trobar al Cuco o seguint la serra fins a Campirme. Una de les conseqüències fou una nova davallada de població. Acabada la guerra els ports de Tavascan i Guiló es convertiren en lloc de pas pels que s'exiliaren cap a França, recorregut que s'invertí durant la 2a Guerra Mundial en que els ports foren travessats pels que s'escaparen del nazisme.  

Durant el franquisme continuà l'economia ramadera. No obstant una nova transformació es generaria a la vall a partir del 1960 amb l'inici de les obres hidroelèctriques en mans de COPISA, que resultaran amb el complex hidroelèctric de Tavascan. A la vegada tindrà forces conseqüències a nivell social, arribada de nova població procedent del sud d'Espanya i de la modernitat, tot i que un cop acabades les obres tornà a caure la població de la vall. A partir del 1974 es pateix el despoblament més continu i greu de les valls de Cardós i del Pallars Sobirà.

A finals del S.XX, la irrupció del turisme al Pallars impulsa el sorgiment d'iniciatives econòmiques vinculades a aquest sector. 

Actualment les valls de Cardós són l'expressió d'aquestes diverses transformacions i evolucions que s'han generat en aquest territori que han anat influenciant la manera de viure dels seus habitants. 

Cartografia

Document Actions